L'escoltisme ha estat i és un dels grans moviments d'educació en el lleure que té la muntanya, i per extensió tota la natura, com un element font de valors per a la formació de les persones. Avui presentem aquesta reflexió a recuperar aquesta perspectiva en la nostra relació amb la muntanya, publicada com a Editorial a El Correu 90, hivern 2014, la revista trimestral de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya.
“Anar
a la muntanya", "fer muntanya"... són expressions que
molta gent fa servir per dir que ha passat unes hores o uns dies en
un marc natural ple de misteri i que amaga moltes possibilitats.
La muntanya atresora espais naturals d’un gran valor cultural, humà i espiritual cada cop més imprescindible per a països com el nostre, sotmesos a una contínua i vertiginosa transformació i artificialització. Cal educar per valorar i conservar la muntanya com si fos un element fonamental per entendre i construir la nostra identitat. No podem entendre l’home sense el medi natural.
Caminar, acampar, fer bivac, nedar en un estany gelat, veure sortir el sol des d’un cim, mirar amb respecte un isard sense que s’espanti, resseguir els pedrons que una mà amiga ha bastit arran del camí... són algunes de les possibilitats que la muntanya ens ofereix per viure d’una manera senzilla i trobar una joia plena i profunda. En definitiva, per humanitzar-nos.
Molta gent fa muntanya, va a la muntanya, però no tots amb una mateixa actitud, no tothom sap veure els petits detalls i les grans possibilitats que la muntanya ofereix. Per poder descobrir aquests moments de gaudi profund que t’ofereix la muntanya, necessitem unes actituds: soledat habitada, silenci ple i senzillesa noble. Hi ha belleses que només es troben en l’alta muntanya si es viuen aquests ingredients. I cal fer un esforç, no només físic, per descobrir-les.
La muntanya, en paraules de Baden Powell, és “un laboratori, un temple, una escola”, i en un moviment educatiu com el nostre hauria de ser molt més respectada, ja que és com un llibre obert que ens ensenya moltes coses que no es troben ni a Internet ni als llibres. Ens dóna una experiència i una vivència insubstituïbles. Escriu Baden Powell: “El millor és escalar muntanyes. Això ens ajuda a ser verdaders homes –homes sincers, forts, que estimen la naturalesa, la bellesa i la religió.”
A més, la muntanya té una forta càrrega espiritual. Tal com recorda el document de la World Organization of the Scout Movement, Scoutisme et développement spirituel, si mirem les grans tradicions espirituals en la història de la humanitat, la muntanya apareix com un dels grans símbols de l’univers religiós (els hitites, els hindús, el budisme, el judaisme, el cristianisme...). La mateixa Bíblia, fins i tot, dóna a Déu el nom d’“El-Saddai” (déu muntanyenc), que convida l’home a pujar les muntanyes per sortir de la superficialitat, de l’egoisme, i a fer llargues caminades en què l’esforç continuat, la solidaritat i la confiança obtenen la seva recompensa: trobar-se amb ell [Déu] i trobar-se amb un mateix.
La muntanya apareix aquest any com l’eix de curs de MEG. És un bon moment per retrobar una de les essències del nostre mètode educatiu. I fer-ho d’una manera pràctica i si voleu ben senzilla. Us en proposem dues: des d’arribar a un cim i asseure’s en silenci (com proposa Baden Powell) fins a deixar algunes fites o pedrons arran del camí perquè recordem que la muntanya és solidaritat amb els que vénen darrere nostre i potser estan perduts.
La muntanya atresora espais naturals d’un gran valor cultural, humà i espiritual cada cop més imprescindible per a països com el nostre, sotmesos a una contínua i vertiginosa transformació i artificialització. Cal educar per valorar i conservar la muntanya com si fos un element fonamental per entendre i construir la nostra identitat. No podem entendre l’home sense el medi natural.
Caminar, acampar, fer bivac, nedar en un estany gelat, veure sortir el sol des d’un cim, mirar amb respecte un isard sense que s’espanti, resseguir els pedrons que una mà amiga ha bastit arran del camí... són algunes de les possibilitats que la muntanya ens ofereix per viure d’una manera senzilla i trobar una joia plena i profunda. En definitiva, per humanitzar-nos.
Molta gent fa muntanya, va a la muntanya, però no tots amb una mateixa actitud, no tothom sap veure els petits detalls i les grans possibilitats que la muntanya ofereix. Per poder descobrir aquests moments de gaudi profund que t’ofereix la muntanya, necessitem unes actituds: soledat habitada, silenci ple i senzillesa noble. Hi ha belleses que només es troben en l’alta muntanya si es viuen aquests ingredients. I cal fer un esforç, no només físic, per descobrir-les.
La muntanya, en paraules de Baden Powell, és “un laboratori, un temple, una escola”, i en un moviment educatiu com el nostre hauria de ser molt més respectada, ja que és com un llibre obert que ens ensenya moltes coses que no es troben ni a Internet ni als llibres. Ens dóna una experiència i una vivència insubstituïbles. Escriu Baden Powell: “El millor és escalar muntanyes. Això ens ajuda a ser verdaders homes –homes sincers, forts, que estimen la naturalesa, la bellesa i la religió.”
A més, la muntanya té una forta càrrega espiritual. Tal com recorda el document de la World Organization of the Scout Movement, Scoutisme et développement spirituel, si mirem les grans tradicions espirituals en la història de la humanitat, la muntanya apareix com un dels grans símbols de l’univers religiós (els hitites, els hindús, el budisme, el judaisme, el cristianisme...). La mateixa Bíblia, fins i tot, dóna a Déu el nom d’“El-Saddai” (déu muntanyenc), que convida l’home a pujar les muntanyes per sortir de la superficialitat, de l’egoisme, i a fer llargues caminades en què l’esforç continuat, la solidaritat i la confiança obtenen la seva recompensa: trobar-se amb ell [Déu] i trobar-se amb un mateix.
La muntanya apareix aquest any com l’eix de curs de MEG. És un bon moment per retrobar una de les essències del nostre mètode educatiu. I fer-ho d’una manera pràctica i si voleu ben senzilla. Us en proposem dues: des d’arribar a un cim i asseure’s en silenci (com proposa Baden Powell) fins a deixar algunes fites o pedrons arran del camí perquè recordem que la muntanya és solidaritat amb els que vénen darrere nostre i potser estan perduts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada